Els germans Ignasi i Casimir Girona formaven part d’una de les famílies més rellevants del segle xix. El primer havia participat en la fundació del Banc de Barcelona i tots dos van impulsar una gran foneria, la de la Mare de Déu del Remei, nascuda el 1862 amb la compra d’una de més petita ja existent des de cinc anys abans, en un extrem de Sant Martí de Provençals, al final del carrer del Taulat. La raó del nom de la foneria es devia a una propietat rural dels Girona, el castell del Remei, a la Noguera.
A la jove foneria es van construir els primers carrils ferroviaris de Catalunya. La fàbrica, aviat coneguda com a Can Girona, era una foneria de segona fusió, perquè no tenia alts forns. El 1881, la fàbrica familiar es va transformar en Materiales para Ferrocarriles y Construcciones, però els Girona van seguir tenint-ne el control empresarial. Es va especialitzar en la construcció de vagons, fins al punt que l’any 1897, any de l’agregació de Sant Martí a Barcelona, en van fer un miler. Un dels membres de la família, Manuel Girona, havia estat alcalde de la ciutat el 1876. Ser un Girona era un segell de distinció a Barcelona. El 1907, finalment, van disposar d’un alt forn propi, i el 1928 en van afegir un altre. En aquells moments d’expansió l’empresa donava feina a 2.600 obrers i ocupava 18 hectàrees.
El 1947, Can Girona va entrar en l’òrbita del Banc Central i va tornar a canviar el nom, aquest cop pel qual va ser conegut als darrers temps, Materiales y Construcciones (MACOSA). El 1991, els amos de la fàbrica van vendre els terrenys en una operació opaca i, en part d’aquests terrenys, s’aixecà el complex conegut com a Diagonal Mar. Can Girona va inspirar una bonica novel·la de records ambientada als anys vint, “Can Girona. Por el desván de los recuerdos“, de l’avui oblidat escriptor Josep Ramon Arana. (FC)